Per què alguns públics no visiten museus? Identificant les barreres a la participació

S’assumeix que les persones que no assisteixen a museus voldrien fer-ho gràcies a la naturalesa beneficiosa d’aquests. No obstant això, segons Enrique Varea Agüí, director del Museu Sorolla, hi ha un percentatge de persones que no visiten museus, però afirmen desitjar-ho, que en realitat amaguen una opinió negativa sobre ells.

A la psicologia, això es coneix com a “espiral del silenci”, una teoria desenvolupada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann a finals dels anys 70. Aquesta teoria explica que, com que un grup de persones (el 40% del públic que sí que visita museus) ha expressat una opinió positiva i socialment acceptada, un altre grup (el 60% que no visita museus) se sent obligat a guardar silenci i conformar-se.

El 2012, el Laboratori Permanent de Públics de Museus va realitzar grups focals per intentar descobrir l’opinió real que tenia el públic no visitant sobre els museus. Els participants van aportar diverses respostes, com:

“La paraula museu s’associa principalment amb art: quadres, pintura, escultura…”
“En un segon nivell, els museus suggereixen conceptes seriosos: cultura, història, coneixement…”
“Però en un tercer nivell, apareixen els inconvenients, especialment l’avorriment, el cansament, la densitat i l’ambient tancat.”

Així, molts dels no visitants tenen una opinió forta sobre els museus que no necessàriament expressen.

"Jo en tinc poc, de dilluns a divendres fins a les sis, estic ocupadíssima. Els dissabtes em dedico a tasques domèstiques a casa i el diumenge és l'únic dia que puc tenir per passejar, anar al cinema..." (dona, Madrid)

La falta de temps representa la raó més citada entre els participants de l’enquesta del Prado. El 39,96% afirma que és el motiu principal pel qual no assisteixen a museus.

Molts participants comentaven que no planifiquen les activitats del seu temps lliure i prefereixen “veure què va sorgint”, cosa que sovint es tradueix en una rutina inconscient sense canvis si no hi ha cap factor extern que els impulsi a sortir.

No assistir a un museu moltes vegades no és una decisió conscient.

La imatge dels museus com a “torres d’ivori” o institucions reservades a cert tipus de persones actua com a barrera mental per als no visitants. És un estereotip conegut: els museus són percebuts com a avorrits, difícils d’entendre o ambdues coses. La percepció que cal ser culte per gaudir d’un museu crea un cercle viciós que reforça la incomprensió i el rebuig.

Una solució podria ser la utilització de guies:

“El tema de la informació és important, però jo em poso davant d’un quadre i no sé entendre’l, però si hi hagués una guia que agafés un grup de 20 persones i t'anés explicant… [...] Si vas al Prado, et poses a veure La familia de Carlos IV, i hi ha una persona que t'explica que la reina està més a l'esquerra perquè a Goya li queia malament... seria interessant." (home, Madrid).

Tanmateix, entre els no visitants hi ha un ampli rebuig a les audioguies, majoritàriament perquè no fomenten la interacció social. Això és clau per als mediadors culturals i directors: els no visitants busquen donar un sentit social a les visites a museus.

No es tracta de convertir els museus en un espectacle social, ja que això contradiria la seva naturalesa. No obstant això, els museus han de prendre mesures per apropar-se al seu públic potencial. Molts museus ja utilitzen estratègies digitals i xarxes socials per connectar amb un públic que abans no tenien.

Avui més que mai, els museus necessiten visibilitat. Conèixer i entendre les necessitats tant dels seus usuaris com dels no usuaris permet transformar-se en institucions integrals i capaces d’influir en qualsevol públic.

Crear una connexió emocional amb el públic és clau; moltes vegades això es tradueix a convertir-se en marca, organitzar activitats fora del museu i buscar el públic on ell es trobi. Com diu un testimoni:

“Jo, el de l’Anna Frank, em vaig emocionar molt perquè m'havia llegit el llibre… doncs jo estava emocionada, amb els pèls de punta, no vaig plorar de miracle. Em va encantar. També vaig anar al de Van Gogh, però no em va transmetre gaire. Jo de pintura... els quadres són famosos, però res més". (dona, Sevilla).