Entrevista a Marta Reus, gestora cultural: “Si la cultura no mobilitza, no és cultura”
Marta Reus pensa la cultura com a pràctica viva, col·lectiva i compromesa. La seva trajectòria s’ha mogut entre la gestió cultural, l’activisme i el cooperativisme, tres camins que, segons ella, conflueixen en un mateix horitzó: posar la vida al centre i fer de la cultura un espai de transformació social real. Actualment, investiga sobre classe i cultura contemporània. També treballa a l’Agència Talaia, una agència de comunicació transformadora i de periodisme compromès.
Parlem amb ella sobre hegemonies, precarietat, institucions, però sobretot sobre resistències. Les seves reflexions ens obren les portes a altres maneres d’entendre la cultura i a explorar camins per la transformació social, tant dins com fora de les institucions.
- La cultura que desmobilitza
- Als marges, hi ha vida
- Repensar les institucions
- Una cultura per viure, no per consumir
La cultura que desmobilitza
Per Reus, la cultura dominant ha estat absorbida pel neoliberalisme des de mitjans del segle XX, quan comença a convertir-se en producte. “És una cultura que es transmet a través de mitjans massius i que es dissenya com a bé de consum, orientat a l’acumulació de capital”, denuncia. En aquest context, les arts i les pràctiques culturals es veuen atrapades en una lògica que margina el valor simbòlic, polític i comunitari de la cultura.
Seguint pensadores com Mark Fisher o Remedios Zafra, alerta d’un present on la sobreestimulació, la precarietat i la manca d’esperança paralitzen qualsevol horitzó emancipador. “Ens han convençut que la cultura és entreteniment. Però una cultura que no mobilitza cap a la justícia social, que no defensa els drets col·lectius, no és cultura: és oci”.
Als marges, hi ha vida
Tot i aquest panorama advers, Marta reivindica els marges com a llocs de resistència. Especialment, aquells on la cultura es viu des de l’acció col·lectiva i el compromís. Espais que desafien l’ordre establert i que escapen (fins on poden) de la lògica de la mercantilització.
“El cooperativisme i l’economia social i solidària són exemples d’aquest altre model”, explica. “Espais petits però potents, on socialitzem recursos i coneixements, on l’organització comunitària permet articular respostes des de baix. No són perfectes, però són llocs de lluita real”.
Aquestes formes de fer cultura no només prioritzen les persones, sinó que connecten amb els territoris, amb la memòria i amb les identitats excloses dels relats oficials.
Repensar les institucions
Què passa, però, amb els espais institucionals? Reus és crítica amb la seva rigidesa i la burocratització. Com deia Valentín Roma: “A vegades pensem que estem fent palanca des de dins, però és el sistema qui ens fa servir a nosaltres per anestesiar el conflicte”.
Tot i així, defensa la necessitat de repensar-los: “Hi ha qui no està disposat a renunciar. Necessitem institucions culturals fortes, obertes, gratuïtes, que representin el poble i no només les elits. Espais amb condicions laborals dignes, on es creuin disciplines i es pugui experimentar”.
Per a Marta Reus, la clau passa per una reidentificació col·lectiva: de la cultura i de la classe. I això només pot passar si el debat es desplaça cap als carrers, cap als cossos, cap als conflictes reals de la gent.
Una cultura per viure, no per consumir
Quan li preguntem com li agradaria que fossin els espais culturals, ho té clar: “Oberts, comunitaris, inclusius. Espais on es creui la tradició amb l’actualitat, on la cultura sigui una eina de transformació social, no de neutralització”.
La nostra entrevistada parla des de l’experiència i la convicció que hi ha una altra manera de fer cultura. Una cultura que no es compra, sinó que es construeix. Una cultura que no es delega, sino que s’organitza col·lectivament. I tu, què en penses?